ERC

Joan Ballbè
Joan Ballbè

Avui és un gran dia per al projecte Boscos del Vallès

És un gran dia no només perquè ja funcionen les calderes de biomassa de la UAB i del CST, no només perquè s’acaba d’inaugurar el Centre Logístic de Biomassa a Terrassa... Ho és perquè es tanca l’etapa de “creació” del projecte i n’arrenca una altra, encara molt més important, que ha de ser la seva consolidació, el seu creixement, l’entesa entre propietaris forestals, la creació de nous llocs de treball al bosc, la necessitat de formació de qualitat en el sector, la gestió forestal eficaç i l’inici d’una renovació energètica als nostres pobles i ciutats, a la comarca i també al país.

En l’exercici de la meva tasca sempre m’ha encantat agrair coses; penso que n’hi ha molt poques que s’aconsegueixin per l’esforç d’una sola persona, malgrat que sovint hi posem només una cara, així que en aquesta ocasió he d’agrair la feina del Consell Comarcal en conjunt: de l'Elizabeth i resta de companyes i companys de Grup; de l’Ignasi, la Núria, la Natàlia, el Santi i la resta de persones de TOTES les àrees, i en especial de l’Olga, que hi ha cregut i ha estat tossuda en la idea que s’ha acabat consolidant al llarg de molt temps.

En el llarg procés del projecte hi han intervingut molts agents, que s’hi han implicat en menor o major mesura: des de propietaris forestals fins a administracions, centres d’estudis, empreses, associacions... a tots ells, també felicitats per haver contribuït a fer-ho possible!

Com a responsable d’un dels ajuntaments que avui hem signat el conveni per poder comprar biomassa en el Servei Comarcal, vull expressar que comprant aquesta estella, independentment del seu cost econòmic, sabem que no estem comprant senzillament combustible. Sabem que comprant fusta del projecte Boscos del Vallès comprem un grapat de coses que només fan que sumar i sumar en un model energètic que és revolucionari i que genera ocupació, prevén d’incendis i posa en valor el bosc de la comarca!

En tot projecte hi ha d’haver espai per a l’autocrítica: avui m’hauria encantat signar aquest conveni amb els 23 ajuntaments de la comarca. Hi ha ajuntaments que han estat punters en la instal·lació de calderes de biomassa i que s’hi sumaran en breu, i n’hi ha d’altres a qui hem d’explicar-los i convèncer-los que el compromís és de totes i tots, i que del convenciment de tothom depèn l’èxit d’aquest centre logístic que avui s’ha posat en marxa.

L’empresa que gestionarà el servei compta amb un equip d’experts que serà una peça clau en el creixement d’aquest. Estic convençut que ho potenciarà entre més ajuntaments, més institucions, empreses i particulars, que aniran sumant fusta que surt del bosc en forma de risc d’incendi per esdevenir una font d’energia renovable de Km 0.

La política ensenya un grapat de coses, però n’hi ha una que jo he après amb aquest projecte: creus en una cosa i hi lluites amb tot des de la responsabilitat que et correspon. Però la lluita no s’acaba aquí. Hi has de continuar lluitant demà, des del darrere, amb el mateix impuls i convenciment.

Aquest és un aprenentatge grandíssim per a la vida: no deixar de creure en el que t’ha fet lluitar!

 

Joan Ballbè i Herrero

Alcalde d'Ullastrell i conseller comarcal per ERC

Entre maig de 2015 i novembre de 2017 va ser president de l’Àrea de Territori i Sostenibilitat del Consell Comarcal

 

Twitt publicat pel diari El País
Twitt publicat pel diari El País

IGNORANTS SENSE VERGONYA

El ministre de l’Interior del govern de l’Estat espanyol, Juan Ignacio Zoido, ens sorprenia —per dir-ho d’alguna manera— fa uns dies amb unes declaracions impossibles de qualificar. O sí: ignorants, manipuladores, insolidàries, inhumanes, lamentables... i un llarg etcètera de qualificatius que anirien pujant de to.            

El ministre d’un estat —teòricament desenvolupat— obvia que l’estat que ell representa manté una potent indústria armamentística que alimenta els conflictes bèl·lics i les situacions inhumanes de les quals s’escapen aquestes persones. Cap persona fuig de la terra on ha nascut, del seu poble o ciutat, i s’aventura a perdre la vida per plaer. El ministre obvia que les persones que fugen dels seus països i pugen en una embarcació en condicions lamentables i sobrecarregades de gent no ho fan per plaer. Ho fan per necessitat. A la recerca d’una vida millor. Fugint de situacions dramàtiques. Unes situacions de les quals ens hem de sentir corresponsables.

Per tant, no només ens cal assumir responsabilitats i actuar en conseqüència. Ens cal donar una nova resposta a les seves necessitats. I aquesta resposta no pot ser de cap de les maneres mirar cap a una altra banda i espolsar-se cap mena de responsabilitat. Afirmar que no tenim cap responsabilitat —i parlo com a ciutadania, però també evidentment com a administracions— davant el fet que milers de persones fugin del seu país és del tot menyspreable i cínic. És d’una falta d’humanitat que espanta.

 Davant això només ens queda aixecar la veu i reclamar allò que creiem just. Perquè davant les injustícies ens cal revelar-nos. I utilitzar les eines de què disposem per donar-hi la volta.

Veure cada dia milers de persones arribant a les costes europees en condicions infrahumanes no és el que volem. Saber que la resposta humanitària només ha vingut de la mà d’entitats i organitzacions no governamentals. Veure passar els dies i no moure’s la xifra de persones acollides. Tot plegat només ens porta a aixecar-nos, revelar-nos i exigir, com a mínim, decència i humanitat. No cal gaire més.

Pol Altayó

Conseller Comarcal d'ERC i regidor de l'Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda

VOLEM ACOLLIR

 

“No veieu que això no és cap tragèdia? És un crim. Un crim propiciat per la indústria de la guerra i les fronteres.”

“Això ja no és una crisi. És un crim. I el silenci ens farà a tots còmplices d’aquest crim.”

Òscar Camps, 11 de febrer de 2017

 

Trencar el silenci. Aixecar-se del sofà. Dir alt i clar que volem acollir. Posar fi a la indignitat de tracte envers persones que fugen per necessitat, no per voluntat. Hi ha tants i tants motius per sortir al carrer el proper dissabte... i no hi pot faltar ningú.

Una vegada més la societat impulsa les administracions públiques en la direcció correcta. No podem restar impassibles davant el crim contra les persones que es produeix dia rere dia en les fronteres europees. Perquè aleshores ens convertim en responsables de la situació. Tal com va quedar clar dissabte passat al concert al Palau Sant Jordi, no en som culpables, però si responsables. Ens cal actuar, passar de les paraules als fets.

La societat, els municipis i les administracions catalanes en general s’han mostrat disposats a acollir persones que fugen de situacions dramàtiques. Cap d’elles ha marxat del seu poble per voluntat pròpia. Cap d’elles ha decidit patir un viatge d’infern per acabar vivint en condicions inhumanes en camps de refugiats. I, malgrat que ho sabem, no evitem que milers de persones segueixin malvivint en aquests camps.

 Allargar debats sobre les responsabilitats és estèril. L’important és decidir com ho podem fer per aconseguir acollir. Com podem donar resposta a un clam generalitzat per tractar de manera humana cada una de les persones que arrosseguen amb ells la seva història. I això va de competències, d’incompetències, de voluntats i de decisions. No només, però hi tenen molt a veure.

Des del Consell Comarcal del Vallès Occidental hem treballat per centralitzar recursos, canalitzar iniciatives i estar a punt per quan calgui acollir persones. El clam és unànime. La voluntat és ferma. Però tot plegat s’encalla en una línia fronterera. Tot plegat s’estanca quan la Unió Europea impedeix l’entrada de persones i acorda amb països veïns quantitats vergonyants de diners per no deixar passar aquestes persones: UErgonya.Perquè no podem seguir callant. Perquè les persones no són mercaderies, ni números. Perquè és possible. Perquè d’altres països ens porten avantatge (malgrat no complir amb els acolliments acordats). Perquè els estats són culpables de mirar cap a una altra banda mentre d’amagat alimenten conflictes bèl·lics. Perquè aquest crim ja fa massa temps que dura. PERQUÈ VOLEM ACOLLIR.

El dissabte 18 de febrer, a les 16 h, hem de ser a la plaça Urquinaona de Barcelona. Hem de ser una sola veu reclamant que volem acollir.